1. L’excreció, l’aparell excretor i la seva funció.
2. Anatomia: ronyons, urèters, bufeta urinària,uretra.
3. Formació i excreció de l’orina.
4. Expulsió de l’orina.
L’excreció és la expulsió de substancies no útils per l’organisme a través de la femta,suor i l’orina.
Funció principal de l’aparell excretor:
Conjunt d’òrgans que tenen la missió de mantenir l’homeòstasi de l’organisme i de eliminar multitud de substàncies tòxiques mitjançant l’orina.
2. Anatomia:
Ronyons:
· Dos òrgans en forma de fesol, d’uns 12cm de llarg i uns 140g de pes situats sota el diafragma.
· Distingim tres parts: l’escorça renal,la medul·la renal i la pelvis renal.
· Funcions: manteniment de l’estabilitat de les concentracions sanguínies dels ions i de l’aigua i també s’encarreguen de "depurar la sang" i d’eliminar l’excés de substancies i quan anem escassos d’alguna molècula, els ronyons l’estalvien.
Els urèters:
Els urèters són tubs amb músculs llis a la seva paret, d’uns vint-i-cinc centímetres de llarg, que porten l’orina des del ronyó fins a la bufeta.
La bufeta urinària:
És una bossa que emmagatzema l’orina fins la seva evacuació.
Està situada a la part inferior de l’abdomen, en la cavitat pelviana, entre el pubis i el recte i la matriu en les dones.
La uretra:
La uretra és un tub curt, que surt per la cara inferior de la bufeta urinària i comunica aquesta amb l’exterior. En el seu inici hi ha l’esfínter uretral extern i en el seu final es troba l’orifici de sortida, el meat urinari.
La uretra femenina és molt curta, d’uns 3,5 cm de llarg, i circula unida a la paret anterior de la vagina; el meat sobre entre el llavis menors, per davant d’aquella.
La uretra masculina amida de 15 a 20 cm i té un trajecte S, comú per als aparells urinaris i reproductors. Travessa la pròstata i continua, en l’interior del penis, fins al meat urinari.
3. Formació y excreció de l’orina:
Formació de l’orina:
L’orina es forma en la nefrona , que és la unitat funcional del ronyó. La nefrona és un conducte de gruix microscopi, en el que es distingeixen el corpuscle i el túbul renal.
El procés de formació de l’orina es du a terme mitjançant tres mecanismes successius:
- Filtració del plasma sanguini: té lloc al corpuscle de la nefrona que està format per dues parts, el glomèrul i la càpsula que l’envolta.
Des del cabdell capil·lar es filtren cap a l’interior de la càpsula 180 litres d’aigua cada dia, una aigua que no és encara orina.
Amb l’aigua passen les molècules petites, però de tota manera és un líquid molt més diluït que la sang.
- Reabsorció, d’aigua i molècules petites: el túbul renal està format per diferents porcions, i envoltades per una xarxa de vasos sanguinis.
En aquesta part es reabsorbeixen algunes molècules petites des del filtrat i se’n segreguen d’altres, per tal de que la composició i la concentració de la sang que tornarà a la circulació general sigui apropiada. El líquid que s’excreta ja és l’orina.
També és el túbul on es secreta l’orina quan a l’organisme li convingui estalviar aigua. Les parets poden fer-se permeables; eliminant aigua de l’orina, aquesta estarà més concentrada i se n’eliminarà menys quantitat.
- Excreció: els principals mecanismes reguladors de l’eliminació urinària són els que deriven de l’efecte de hormones antidiürètica ( hormona que engega els mecanismes de concentració de l’orina) i aldosterona (l’aldosterona és una hormona que estimula la reabsorció de sodi i d’aigua).
4. Expulsió de l’orina:
L’orina passa pels urèters i es diposita a la bufeta. Quan s’acumula una determinada quantitat d’orina a la bufeta, la pressió intravesical augmenta i això estimula els receptors nerviosos de la seva paret. Aquests envien impulsos a:
- La medul·la sacra, el que engega un reflex nerviós. És el reflex medul·lar d’evacuació, que contreu la bufeta urinària i relaxa l’esfínter uretral intern.
- El cervell. L’impuls des dels receptors de la part vesical l’interpreta el cervell com la necessitat d’orinar.
El reflex d’evacuació pot ser deturat pels centres encefàlics si socialment aquell no és el moment adequat per a evacuar. Ho aconseguirà fent contraure l’esfínter uretral extern, de musculatura voluntària.
Si el moment és apropiat per evacuar, no cal la inhibició voluntària i llavors l’esfínter continua relaxat i es contreu la bufeta per a empènyer l’orina.
